dilluns, 22 de maig de 2006

Desmitificar és important

En qüestions electorals i ideològiques, circulen una sèrie de mites que les dades no fan més que desmentir. Els mites són posats en circulació amb una clara intencionalitat de convertir en realitat (o que almenys tinga efectes reals) allò definit pel mite. I després circulen per costum, per conformitat amb les idees fàcils, per comoditat.

El famós centre polític és un d'eixos mites. És una cosa que només existix a les enquestes que fem. I és important ser-ne conscient quan es treballa amb les dades que et faciliten. El centre entés com una sort de posició neutral entre dues posicions (digueu-li com vullgau a eixes posicions en conflicte, però per conegudes usem els termes dreta i esquerra) no és possible a la pràctica. Les accions polítiques, la pràctica política, prové d'un costat o d'altre; i el centre resta com un lloc d'indefinició, com un punt geomètric situat en mig d'una escala que es polaritza a un costat i a l'altre, a la dreta i a l'esquerra. I així és com funciona també a les enquestes, on els entrevistats que volen abstenir-se de triar a la dreta o a l'esquerra, sempre poden situar-se enmig. L'espai del centre és l'espai dels indefinits, dels indecissos. I és per això que és allà on es guanyen les eleccions, quan s'és capaç de convéncer a una majoria d'indefinits, de centristes. Certament que tot no és blanc o negre, i que hi ha gradacions, grisos; però quan s'actua, quan es fan coses, un acaba per haver de decidir i, en optar, desfà el centre, desfà la indefinició.

Gràfic 1
La majoria dels ciutadans posats en la tesitura d'haver de triar, davant un qüestionari, un número entre 1 i 10, entre esquerra i dreta, el més fàcil, còmode, és contestar 5, ni esquerra ni dreta; és a dir, evitar l'elecció. Per això la distribució s'aproxima tant a una corba normal (Gràfic 1, si punxeu, s'amplia). I per això és també l'espai de màxima abstenció electoral; no és l'esquerra l'espai on hi ha més abstenció, és al centre, al 5. I no és extrany, per tant, que siga eixe el lloc on els partits majoritaris intenten guanyar les eleccions. És on estan els indecisos: els indecissos ideològics i els indecissos electorals.

Gràfic 2

Un altre mite, derivat este del mite de l'existència d'un centre polític, és que els espais d'esquerra i de dreta es diluixen. És una evidència contrastada elecció rere elecció que els votants ubicats a l'esquerra del 5 difícilment voten un partit a la dreta, i que els votants a la dreta del 5 difícilment voten un partit a l'esquerra (Gràfic 2). Només hi ha un punt de l'escala on els vots dels partits d'esquerra i de dreta competixen en igualtat de condicions: al centre, al 5. Al 4 el PSOE guanya sense pietat al PP, i al 6 el PP guanya sense pietat al PSOE; és al 5, on els suports a un i altre s'aproximen, és eixe l'únic lloc de competència real. Però, en qualsevol cas, tant un com l'altre intenten guanyar eixe espai d'indefinició, de centre, el 5, des de les seues pròpies posicions centrals (des dels seus quarters) que són al 4 per al PSOE i al 6 per al PP.


Gràfic 3
I del mite de la dilució dels espais esquerra-dreta, se'n deriva un tercer mite com ara pensar que els votants del BLOC són votants de centre. El perfil dels votants d'EU i el BLOC, en l'espai esquerra-dreta, és molt similar (Gràfic 3). De fet, EU, tan d'esquerres com és, trau més vots a l'espai indefinit de centre que el BLOC; mentre que el BLOC li guanyaria a EU en l'espai del 3. El perfil és pràcticament paral·lel en este espai esquerra-dreta. És a dir, els votants del BLOC són tan d'esquerres com ho són els votants d'EU.

Gràfic 4
I ja per acabar, de tot plegat, se'n deriva un mite final que consistix a pensar que la percepció de la gent de centre és que el BLOC és massa d'esquerres. La percepció global està clarament esbiaixada a l'esquerra (Gràfic 4). Però, en açò, s'hauria de vore nítidament el relativisme de les posicions i percepcions en l'espai, ja que des de la dreta (en blau al gràfic) és normal que es perceba al BLOC més a l'esquerra; de la mateixa manera que és esperable que des de l'esquerra (en roig al gràfic) es perceba al BLOC més a la dreta. Però que no és ben bé així i resulta que són precisament els votants que s'autoubiquen al centre (de color verd al gràfic) els que amb major freqüència situen el BLOC més a la dreta (punts 7, 8 i 9), més que els autodefinits d'esquerres. És la percepció dels centristes, la que fa que la percepció global del BLOC estiga més a la dreta, i no més a l'esquerra.

Si el BLOC se centra més en l'espai esquerra-dreta potser aconseguisca que fins i tot la dreta el perceba com a partit de dreta, i aleshores es trobarà amb una fractura, una polarització, es trobarà amb una vall, més o menys profunda enmig, al vell mig, precisament al centre.

diumenge, 14 de maig de 2006

Cal revissar moltes coses

Diu l'Alberto Melucci a 'Vivencia y convivencia' (Ed. Trotta) que "només una societat capaç de garantir espais públic oberts, on el consens no anul·le la formació del sentit i on diferents veus puguen trobar audiència, pot fer front al risc" de control total derivat d'una democràcia reduïda a la regla de la majoria i a les tècniques del govern. La democràcia en una societat complexa és medix per la capacitat de fer palessos els conflictes, de fer-los visibles i col·lectius i de fer emergir d'esta forma la definició de nous drets.

Ens trobem en un moment de la història en què la conju
gació dels processos de globalització amb els processos d'individualització genera noves formes d'estructuració de la societat, provoca certes discontinuïtats amb períodes previs: es reduixen dràsticament les possibilitats de projectar sobre 'altres' i en 'altre lloc' les contradiccions lligades als processos que són ja completament interns, els individus són cada vegada menys entitats substancials dotades d'una essència. Els individus van descarregant-se d'eixes dimensions substancialistes i es transformen en processos vius, centrats en la utilització i la inversió continua de capacitats i de recursos. Es construixen 'identitats a la carta'.

Ara passa que, si tot canvia, si l'autoafirmació comporta la redefinició constant, aleshores la dificultat no està en com canviar, sinó en com assegurar la seua unitat i la seua continuïtat. Com defensar els propis límits i preservar les pròpies arrels socials. Podem entestar-nos amb propostes polítiques decimonòniques a l'estil de l'estat-nació, que definixen identitats tancades, substancials i essencials, o llegir correctament la realitat social que ens envolta, els fets que ocorren al nostre voltant, i ajustar la nostra acció als nous límits i horitzons que fan emergir els processos de globalització/individualització.

A poc que ens fixem en les polítiques/no-polítiques que desenvolupa el govern de la Generalitat Valenciana (no crec que em denúncien al jutjat per usar el gentilici que m'identifica, encara), vorem que ens porten pel camí equivocat, un camí que ens torna a llocs ja coneguts, a espais públics privatitzats, reduïts, monodiscursius, monòtons, tancats. I no parle només de la regla d'exclussió parlamentària del 5%, parle també de Canal 9, d'una estructura econòmica monosectorial (construcció), d'uns fluxes comunicatius monolingües (en castellà), de la censura a la cultura, i més. Els damnificats, els que queden sense veu amb la política del PP (i de vegades també amb la del PSOE), no són només els grups polítics que queden fóra del parlament: l'únic perjudicat no és el BLOC; què passa amb els moviments socials o els conflictes que són emmudits als mitjans de comunicació, o amb les empreses industrials o agrícolas que veuen com les infrastructures públiques es deterioren, amb els milers i milers de valencians i valencianes que veuen desapareixer la seua llengua de l'espai públic, o els creatius que experimenten la tissora o directament la prohibició a les seues obres. Això del 5% és només la punta d'un iceberg que amaga i emmudeix moltes veus, moltes més que les dels polítics del BLOC. Un iceberg que ha estat collant-se durant dècades.

Aquells que pensem que un altre País Valencià és possible estem cridats a introduir canvis rellevants a la política valenciana (inclosa la pròpia, la nostra): canvis qualitatius que introduisquen una discontinuïtat en la política feta fins ara pels partits polítics majoritaris. Una discontinuïtat demandada pels propis canvis que experimenta la societat. Uns canvis que hem de saber llegir. Els propers enviaments els centraré en algunes dades de caire social que trobe rellevants, m'allunyaré una mica de la conjuntura política o de l'estructura filosòfica d'alguns dels enviaments previs, per facilitar algunes dades i les reflexions que se'm venen al cap en vore-les, per situar-me en un territori intermedi entre la conjuntura i la filosofia.


Ens agradaria un País Valencià valencià (sembla mentida però la redundància és pertinent). Però el País Valencià valencià que podem construir hui no és igual que el País Valencià que haguérem pogut construir a finals del segle XIX o principis del XX, ni tan sols igual al que haguérem pogut construir a mitjans del segle XX, quan en Joan Fuster creava. S'han produït canvis estructurals molt rellevants, massa com per a obviar-los. Ja no és possible, ni desitjable, per exemple, un País Valencià homogeni, un País Valencià en el que el vincle social es fonamente en la semblança. El País Valencià possible és un que combina el vincle o solidaritat per diferència. Ja he dit que els individus van perdent eixa percepció essencialista, substancialista, de la seua identitat personal. I això té efectes sobre la construcció d'identitats col·lectives, que també van deixant de ser essències, per anar convertint-se en processos. Però, a més a més, la constitució de la societat està canviant a una velocitat vertiginosa, any rere any.

Gràfic 1
El creixement de la població valenciana es deu quasi exclusivament a l'arribada de població de fóra, no ja de població espanyola de fóra del País Valencià, com passava als seixantes i setantes del segle passat, sinó de població de fóra d'Espanya (si punxeu al Gràfic 1, s'amplia). Això és un procés que no es pot evitar des d'un govern aïllat, i menys encara si no és el govern d'un estat sobirà. Els fluxos internacionals de població seguixen pautes internacionals, globals, que només poden paliar-se amb polítiques solidàries amb els països, més amb les societats que no amb els governs, d'origen. Per tant, i a la vista del poc que evolucionen eixes polítiques internacionals, no podem esperar que això canvie de hui per demà; és a dir, eixos fluxos van a continuar.

Una alternativa és, a la vista de les polítiques del PP a la Generalitat Valenciana (insistisc), ignorar-ho, fer com si res no passara, fer ulls cecs a la presència creixent de població estrangera entre nosaltres, guetitzar-la. El que passa és que els fets són cabuts, i per molt que vullgam fer com si
res no passara, realment passa: les interaccions entre autòctons i alòctons es multipliquen exponencialment a mesura que la proporció dels segons augmenta, i això no es pot obviar. Si no tenim resposta institucionalitzada, el més probable és que la por mutua genere conflictes que deriven cap a la violència física i la xenofòbia.

Gràfic 2
Al ritme actual és pràcticament segur que a finals de 2007 la població resident al País Valencià nascuda fóra d'Espanya s'equipare en nombre a la població resident al País Valencià nascuda a la resta d'Espanya (si punxeu al Gràfic 2, s'amplia). Ara com ara ja passa que 14 de cada 100 residents són estrangers: és a dir, en un vagó de tren amb 50 passatgers, ben bé 7 poden ser estrangers. Això té implicacions culturals i econòmiques, i també polítiques. Ara com ara, 1 de cada 3 residents al País Valencià no han nascut ací. No podem emmudir-los, no podem fer com si no hi foren. Si més no perquè en són bastants, consideracions ètiques a banda.

Ens queda negociar amb ells, incloure'ls en el nostre projecte social col·lectiu, donar-los cabuda a l'espai públic, dialogar per tal que participen del nostre projecte nacional, és a dir, de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra economia, de la nostra política; i a canvi nosaltres assumir
també com a pròpies part de les seues aportacions. El País Valencià és així i si els valencians no ho fem, els adalids d'un projecte espanyol homogeneïtzador ens generaran encara més problemes dels que tenim: violència, xenofòbia, feixisme...

dimecres, 10 de maig de 2006

Institucionalització i Estatut a Catalunya

Potser el tema d'estos dies siga la posició d'ERC respecte a la reforma de l'Estatut català i, de resultes, què passa amb el govern tripartit. Formar part d'un govern democràtic i, al mateix temps, ser veu de l'avantguarda d'una societat és una tasca molt complicada, si no impossible. I al llarg de tota la legislatura tripartita n'hem vist de tots colors. I és que la lluita en contra d'un poder corre paral·lela a la lluita per aconseguir-ne, de poder (si més no el suficient per véncer). I si això no s'assumix, es poden generar contradiccions ben importants, fins i tot paralitzants. Com ara li ocorre al govern de Catalunya.

En una legislatura en què la qüestió central de l'activitat política ha estat l'elaboració d'un canvi institucional en referència a les relacions amb Espanya, l'Estatut, les distàncies i proximitats, les solidaritats intragovernamentals (quan n'hi ha més d'un partit) no són secundàries: i convindre'm que la visió que té ERC de les relacions amb Espanya i la que té el PSC, sobretot, el PSOE, són ben distants. A més a més, allò que pot semblar central a la política catalana (l'Estatut del 30 de setembre aprovat per tots els grups majoritaris) pot resultar bastant extrem a la política espanyola que, ens agrade o no, emmarca la política catalana. I per a institucionalitzar un canvi, calen majories.

Si atenem al que s'entén per institucionalització (concepte que derivem del magnífic treball de Berger i Luckmann), resulta que es el resultat d'un llarg procés d'interacció que se 'solidifica' en un conjunt de regles assumides
com a pròpies per la majoria del grup. Així, en un procés de progressiva democratització de la societat, el reconeixement legal de drets i deures a determinats subjectes col·lectius (nacionals, sexuals -dones, gais,...-, productius,...), la seua institucionalització, es constituix en una mena de 'punt de no-retorn', de fita a la que s'arriba després d'un temps de conflicte, enfrontament i lluita. Una institucionalització democràtica d'esta mena implica que alguna força sociopolítica majoritària (unitària o plural, però en qualsevol cas més majoritària com més constitucional siga la institució) la considera necessària per consolidar (objectivar) determinades consecucions. Si això és així, resulta que esta institucionalització més que un punt d'arriba o sostre, és un punt de partida o sol. Un punt del qual partix un nou periode de conflictes, ara però regulat per les noves regles.

Constituir un govern, governar, implica assumir certa posició: no necessàriament centrada (un dia ja explicaré com és que el centre polític no existix), però no gaire lluny. Si al govern et situes en posicions per sota de la mitjana, frenes els avanços, i pots aconseguir fer retrocedir les condicions de democratització. Mireu, sinó, el període de govern del PP, situat inicialment pròxim al centre, però amb valors negatius de democratització. Aleshores es va produir una frenada social, que va culminar amb la seua majoria absoluta (podriem aplicar-ho també al periode de govern lermista a la Generalitat valenciana -també per sota de la mitjana-, que culminà amb la victòria del PP). Però l'excés de distància respecte al centre (de gravetat) del segon govern d'Aznar, li va fer perdre (l'equilibri) la seua posició governamental. Si al govern et situes en posicions per damunt de la mitjana, promous els avanços de democratització. Però si t'allunyes massa del centre de gravetat, pots aconseguir també perdre l'equilibri i, de resultes, la posició governamental: per excés de progrés respecte a la mitjana; que és el que li pot passar al Zapatero si se'n surt de determinats límits al conjunt d'Espanya.

No podem confondre un moviment social amb un partit de govern. Ambdós són necessaris per a la convivència i el progrés socials. Sense els primers i la pressió que generen, les societats no podrien experimentar els beneficis dels canvis. Sense els segons i les institucionalitzacions que generen, els canvis no es consolidarien, no marcarien fites de no-retorn. És ben cert que, una vegada consolidats o institucionalitzats, eixos canvis ja estan superats i cal treballar per nous avanços. Però això no ens pot fer perdre de vista els guanys aconseguits. És molt important vore el que tenim endavant (on volem anar i qui hi va al davant), però els retrovissors (d'on venim i qui ve al darrere) ens ajuden a evitar molts accidents.

A cada moment els esdeveniments obliguen a decidir, ens agrade o no, quina posició s'ha d'ocupar: o amb el govern, o amb la mobilització. Certament es poden establir lligams de col·laboració entre un i l'altre (si els governs es comprometen amb el progrés social), però cadascuna fa un servei diferent a la col·lectivitat. El que a Catalunya pot semblar una posició més o menys centrada (Estatut aprovat el 30 de setembre) a Espanya és indubtablement una posició trencadora; i tindre un pacte de govern a Catalunya amb un partit espanyol (PSOE) té eixe preu per a ERC, en matèria nacional (com ara amb l'Estatut): el que el PSC pot assumir a Catalunya, el PSOE no ho pot assumir a Espanya sense perdre l'equilibri, o siga el govern.

Potser la pròxima legislatura un tripartit sense Estatut que aprovar ho tinga més fàcil. Això si guanyen les eleccions que hi haurà amb quasi tota probabilitat a la tardor. Perque este govern està ja finiquitat. Ja fa temps que ho està, de finiquitat.