dimarts, 27 desembre de 2005

Entre Nadal i Reis

Ahir em vaig sobtar quan, a les Notícies de les 21:00 (les nou, vaja), presentaven el president del govern espanyol dient que 'España va bien'. Bó, no ho deia ben bé en eixes paraules, que han restat maleïdes per a la resta de la història (segurament serà menys: a la volta d'uns quants anys més, ja ningú no se'n recordarà). No ho va dir en eixes paraules, però quasi. Dèia jo que em vaig sorprendre. De sobte, vaig tindre la sensació de ser a un altre món. No sé si a una altra nació, però a un altre món, segur!

Eixa sensació es produeix cada vegada més sovint, en mi, a la vista dels debats polítics que es produeixen al meu voltant. Com que les realitats que perceben (el subjecte -tercera persona del plural- és: Zapatero-Pla, Rajoy-Camps-Zaplana, i companyia) i les que jo visc són diferents. Si es trobeu en la mateixa situació que jo, vos podria fer pensar a molts, com a mi: m'estic tornant boig; però no!! No s'equivoqueu. Es que vivim en mons diferents (potser en nacions diferents i tot). I clar si els mons són diferents (fins i tot, si són nacions diferents), les realitats que experimentem també seran diferents. I la diferència, no implica necessàriament bogeria o marginalitat: més bé és un altre punt de mira, que pot arribar inclús a ajustar millor la realitat.

Davant la sorpresa, em vaig preguntar: ¿seria tan dolent que el president del govern, o qualsevol polític de govern o d'oposició directa, intentara comprometre's més amb la realitat quotidiana de la gent? De tanta llunyania com que s'expressava, podria semblar 'extraterrestre'. ¿Seria possible un aterratge dels debats de la política? No sé si vaig entendre bé la frase de l'Ignasi quan el dia de Nadal dèia: "
Què perdríem, doncs, d’encetar un descrèdit de la realitat democràtica actual en el sentit de deficient?". Però ho he fet hui en el sentit que destil·len els paràgrafs anteriors i els que segueixen.

Ja fa dies, setmanes, potser mesos, li done voltes a la distinció que alguns sociòlegs fan entre profà i professional. Són dues categories que es poden aplicar també a la política. Els qui s'hi dediquen a temps complet a la política i viuen d'ella (o siga, Pla, Camps, Zaplana...), serien els professionals, que es llancen missatges críptics que només ells entenen; i la gent que hi viu a certa distància de la política, cada dia, a la botiga, al carrer, a l'obra, a l'oficina, on siga,... vaja els qui viuen al món real, serien el profà.

La qüestió que em plantejava estos dies, setmanes o mesos, és: la professionalització de la política del valencianisme al País Valencià no pot confondre's amb la profesisionalització de la política de l'espanyolisme a Espanya. ¿El profà espanyol i el profà valencià són el mateix? Si la resposta és positiva, tant se val valencià com espanyol, i aleshores no sé què hi fem aquí. Si és negativa, i el profà espanyol i el profà valencià són diferents, aleshores els nostres polítics professionals també haurien de ser diferents. I no és una mera substitució de persones, sinó de formes de fer política.

Com que la realitat social es construix al mateix temps que es definix, resulta que mentre ens dirigisquen professionals que confonen el profà valencià i l'espanyol, els dos tendiran a confondre's. I, la veritat, per molt que les enquestes s'entesten, em fa la impressió que els valencians (els profans, clar) viuen la política d'una manera altra a com la viuen els espanyols (els profans, dic); tot i que cada vegada s'hi assemblen més, gràcies als professionals.

La democràcia de l'estat-nació derivada de l'ordre internacional establert a la Pau de Westfalia i dels canvis introduïts per les Revolucions dels segles XVIII i XIX no ens servix ja: si més no, no ens servix als valencians. La realitat global ens desborda, i la realitat local ens compromet. L'estat i la nació junts ens impedixen: separem-los doncs i reformem la democràcia.


Feliç Any Nou i que els Reis vinguen carregadets: a vore si ens porten altres professionals. Els ho agrairem molt. Veritat?

dimecres, 14 desembre de 2005

Condicions de vida al País Valencià

El dia 5 de desembre, l’Instituto Nacional de Estadística –INE- (‘nacional’ ací vol dir d’Espanya, clar) publicava els resultats de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV). Una enquesta que s’hi troba harmonitzada a tot Europa. Segons el propi INE (http://www.ine.es/inebase/cgi/um?M=%2Ft25%2Fp453&O=inebase&N=&L=),

La realización de la ECV permite poner a disposición de la
Comisión Europea un instrumento estadístico de primer orden para el estudio de
la pobreza y desigualdad, el seguimiento de la cohesión social en el territorio
de su ámbito, el estudio de las necesidades de la población y del impacto de las
políticas sociales y económicas sobre los hogares y las personas, así como para
el diseño de nuevas políticas.

Doncs, eixes dades haurien de servir també per tal que el nostre govern, el de la Generalitat Valenciana, tinguera en compte els resultats i ‘dissenyara noves polítiques’. I és que, amb les dades a la mà, el País Valencià no pot anar a pitjor. Bo, potser exagere una mica, ja que tot pot anar sempre una mica pitjor. Ara, el que és indiscutible és que el País Valencià s'hi troba en pitjors condicions que la resta d’Espanya: vaja, que no liderem res. Res de res.

Pel que fa als ingressos mitjans de la llar i per persona, els del País Valencià són per sota dels del conjunt espanyol. No pot ser diferent si els salaris dels valencians i valencianes s’hi troben al 88% del salari mitjà espanyol. I Madrid i el País Valencià són les comunitats autònomes on hi ha major percepció de sorolls i contaminació a l’entorn urbà. I de les majors en delinqüència i vandalisme.

El paràgraf anterior està extret, senceret, d’una lectura ràpida de la nota de premsa enviada pel propi INE. És a dir, no ha requerit per part meua cap mena d’anàlisi profunda, elaborada, o tècnicament inabastable. No. Només ha calgut que llegira amb una mica d’atenció, tampoc no molta, les dades facilitades a la dita nota de premsa de l’INE.

¿No vos sembla que qüestions com estes, que afecten tan directament la qualitat de vida de les persones, haurien de ser presentades i discutides públicament? ¿No vos sembla que informacions d’estes característiques haurien de preocupar els nostres governs? Perquè clar, si el País Valencià s’hi troba per sota de la mitjana espanyola, ¿on penseu que s’hi troba en relació a la mitjana dels països occidentals de l’Unió Europea (UK, Fr, D, Benelux...)?

Però, clar, ¿quins mitjans de comunicació han presentat a la població valenciana estos resultats amb totes les seues conseqüències? ¿Quins han plantejat la necessitat de parlar-ne (de política, és clar)?

I, el nostre govern, el de la Generalitat Valenciana, ¿què diu al respecte?

¿Amb quines polítiques pensa que es poden augmentar els ingressos mitjans de les llars valencianes? ¿Amb la promoció immobiliària i la construcció?

¿Amb quines es poden incrementar els salaris mitjans? ¿Amb la promoció immobiliària i la construcció?

¿I reduir els sorolls i la contaminació? ¿Amb la promoció immobiliària i la construcció?

¿I el vandalisme i la delinqüència? ¿Amb la promoció immobiliària i la construcció?

Em sembla que va a ser que no, ja que a la vista dels resultats a Terra Mítica (per posar només un exemple), la política del PP més que reduir la delinqüència, l’augmenta. Que li ho pregunten, sinó, a l’ex-cunyat de Zaplana.

Primer, però, hauran de trobar-lo.


dimecres, 7 desembre de 2005

L'ús de les noves tecnologies al País Valencià

Ahir, l'Ignasi comentava sobre les noves tecnologies i la identitat col·lectiva de valencians i valencianes. Sense dubte, l'ús de les noves tecnologies és una elecció en el marc de determinades condicions estructurals. Una elecció, però, estratègica, tant en termes individuals com col·lectius. Una elecció que, en l'entorn d'avanç de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), opera sobre la construcció de les identitats personals i col·lectives.

En eixe context, el govern de la Generalitat Valenciana, del PP, s'ompli la boca amb la paraula progrés i a Canal 9 no paren de repetir, dia rere dia, que la Comunidad Valenciana és el millor dels mons possibles i on millor es viu. Doncs,... no. És mentida. I parlem de fets, no d'opinions. De dades. De dades que, com no convenen, s'amaguen sistemàticament a la població valenciana, els mitjans no les fan correr, i per tant no generen cap mena de debat públic. ¿Debat? ¿Públic? Paraules ben extranyes al context valencià governat pel PP. Les dades, els fets, són cabuts; què hi farem!

El País Valencià és una de les Comunitats
Autònomes on menys s'usen les TIC. Al Gràfic 1 podeu vore l'evolució en l'ús d'ordinadors per la població (si punxeu sobre el gràfic s'amplia).

Gràfic 1: Ús d'ordinadors durant els darrers tres mesos

Font: INE, Encuesta de Tecnologías de la información en los hogares. 2005.

L'ús de l'ordinador creix a totes les Comunitats Autònomes, és cert. També al País Valencià. Però observeu com la situació del País Valencià empitjora la seua posició relativa respecte al conjunt espanyol i ja s'hi troba per sota de la mitjana espanyola. I el futur no es preveu molt millor a jutjar per l'ús que en fan els preadolescents, xiquets i xiquetes amb una edat compresa entre 10 i 14 anys. Al Gràfic 2 s'arreplega la seua recent evolució.

Gràfic 2: Ús d'ordinadors per la població entre 10 i 14 anys
Font: INE, Encuesta de Tecnologías de la información en los hogares. 2005.

Tornem a comprovar que el País Valencià se situa per sota de la mitjana espanyola i, a més a més, distanciant-se a la baixa. Els xiquets i xiquetes valencians usen menys l'ordinador que la mitjana espanyola, i cada vegada ho fan relativament menys. Estes dades es corresponen amb les del nivell formatiu de la població valenciana, també per sota de la mitjana espanyola.

I, així les coses, la política executada pel govern del PP a la Generalitat Valenciana no és neutral. Deu d'estar ben content amb la destrossa que està infringint al nostre territori. A més a més, ens empitjora també respecte a la dimensió tecnològica. Els recursos públics disponibles, cada vegada més escassos (recordem que la Generalitat Valenciana és el govern autonòmic més endeutat d'Espanya), són destinats a tota mena d'inversions faraòniques i calaixos sense fons (¿trobem les empreses de Terra Mítica, o no les trobem?), de manera que condemnen la població valenciana a una posició subalterna en el conjunt d'Espanya. Pitjor formació en general, pitjor formació en TIC. I això construeix la nostra identitat, de valencians, com a subalterna d'altres, que sí que en saben, o en saben bastant més.

Les opcions politiques en qüestions que poden semblar tan allunyades de la construcció identitària no són mai neutrals. La identitat no és només una qüestió de llengua. Que també, i el govern del PP a la Generalitat Valenciana, agosaes. La construcció de les identitats és un procés molt complex, en el que intervenen molts elements de l'estructura social que ens rodeja, entre els quals també les tecnologies. Noves o velles. Però, evidentment, si només sabem emprar les velles, aviat ens quedarem obsolets.

Parlarem també de les condicions de vida. Aviat.

dimarts, 6 desembre de 2005

Comencem

Hui és 6 de desembre, dia de la Constitució. Esta setmana podríem batejar-la com la setmana de la Immaculada Constitució o de la Puríssima Constitució.
M'he decidit a publicar un Blog, potser com a teràpia. Hi ha gent que publica llibres. D'altres fan articles. Fins i tot hi ha qui fa poemes, i això sí que n'és, de difícil.
La meua teràpia té a vore amb el meu país. Quan emprem el terme "país" hauríem d'estar obligats a aclarir de quin país parlem. Jo sempre demane explicacions als meus interlocutors, quan utilitzen este genèric. El meu país no és Espanya. El meu país tampoc no és Catalunya. El meu país és valencià, el País Valencià. Un país que fa patir. Com tots els països. O és que Espanya no fa patir els espanyols?; o Catalunya no fa patir els catalans? Doncs, els País Valencià també fa patir els valencians: és un país normal.
Així, sense renunciar a la normalitat de la meua condició de valencià, m'he plantejat escriure. Escriure sobre el meu país i la seua política. Que sí que en té, de política, el meu país. Encara que no ens agrade, o ens faça mal en termes col·lectius.
El dia de la Constitució Espanyola de 2005, obric un Blog on parlar (escriure) seriosament (sense crits, ni insults) sobre la conveniència que algun dia el País Valencià tinga la seua. Una Constitució Valenciana, i punt. Quan dius això sempre pareix que estigues obligat a explicar que vols una Constitució Valenciana que convenie la política amb l'espanyola i l'europea. I també amb el món global,... i és clar. És veritat això, però també ho és que els espanyols no mai es justifiquen en la seua voluntat política constitucional. I això que, ara com ara, la seua (nostra?) Constitució és incompatible amb una Constitució Valenciana, nostra (seua?).
Una Constitució Valenciana podria ser compatible amb una Constitució Espanyola, i ho hauria de ser, sense dubte, amb una possible Constitució Europea.
Ai, però, que lluny estem encara de tot això al País Valencià. La situació política del meu país és, a hores d'ara, patètica, i ja fa anys que ho és. La seua voluntat, la seua 'assertivitat', està molt afeblida.
La responsabilitat no és del poble valencià, però. No hi és, si més no, originàriament. I esta és la tesi que defenc ací, i allà on es vullga escoltar el que jo dic: després de trenta anys de funcionament democràtic, la responsabilitat és fonamentalment dels polítics que han dirigit/liderat els partits majoritaris i el govern de la Generalitat (PSOE i PP, en este ordre històric). I com que estos dos partits tenen una matriu política d'arrel nacional nítidament espanyola, la responsabilitat també s'encomana a les opcions polítiques que diuen tindre propostes per una definició nacional alternativa a l'espanyola al País Valencià: especialment a aquells que ens neguen la possibilitat de pensar-nos valencians amb normalitat.
I este és el principi del Blog que ara comence.
S'ha dit que si la cultura, que si l'empresariat, que si l'autoodi, etc.
"La política, estúpids, és la política", que diria un Galbraith tansmutat de politòleg (ell, economista, dèia: 'L'economia, estúpids, és l'economia').
Quan parlem d'identitat nacional, parlem de política, no de cultura. Això sí: si només és identitat, parlem de cultura; ara, si eixa identitat té un caràcter nacional o no, és una qüestió de política, de voluntat. I en un sistema democràtic, serà en el camp de la política on s'haurà de donar raó d'una cosa o d'altra, de la voluntat o de la seua absència.
D'esta absència de voluntat n'és clar exemple l'Estatut pactat entre el PSOE i el PP per al meu país, el País Valencià. Pactat, acordat, entre el PSOE i el PP, insistisc. Una absència de voluntat amb una expressió tant transparent com l'anomenada 'clàusula Camps': jo no vull res més (de fet, no vull res), però si algú vol més que jo, jo també vull.
I el PSOE va i s'hi apunta!! Patètica la voluntat acordada pels dos grans partits per als valencians i valencianes! Per no parlar de la cobertura donada pels principals mitjans de comuniciació al País Valencià, públics o privats. ¿És això responsabilitat del poble valencià? ¿dels empresaris, novament? ¿O del govern i l'oposició?
Obrim, doncs, la discussió. Si voleu, és clar.